Tot i així al arribar als pàrkings de la ferrada ( a quarts de 10 + o -) ja vam veure que allò semblava les rambles de la gent que hi havia i moguts per la nostre vergonya d’ensenyar el nostre pèssim i ineficient (totalment ineficient) sistema dissipador vem cometre l’error de deixar passar a tot déu davant.
Al arribar al peu de la ferrada, és podia observar una llarga cua de gent esperant per enfilar-se a fer la ferrada. (hauran de posar números com a la peixateria) semblava que tots ens agüéssim posat d’acord i quedéssim allà a la mateixa hora, així de clar, de moment allò pintava... una merda.
Quan per fi vam poder pujar se’ns va anar oblidant aquest mal pensament i vam començar a veure que haver anat fins allà havia valgut la pena. La ferrata semblava fàcil i de moment les vistes eren genials. Tot i així quan menys t’esperaves es formava un tap de gent d’aquells que ja pots anar traient la baralla de cartes i jugar a la botifarra...
Quan vem acabar al primer tram vem adelantar una mica de gent corrent pel camí que enfilava al segon sector (sector pont) i just aquí es quan les coses es van anar posant interessants. M’entres esperàvem per passar pel el pont (variant de pont nepalí de 60 m aprox.). el temps va canviar, FRED, BOIRA I PLUJA, MOLTA PLUJA. I total desprès de tenir una sèrie de petits accidents amb un subnormal que fumava un rosli i no feia cas del seu monitor (perquè si, el tiu es passava de puta però anava amb monitor...) vam poder travessar el pont ben “ginyats” relliscant de peus i patint de braços m’entres sentíem que la pluja ens anava entrant pel clatell i ens sortia pels peus. El pont se’ns va fer etern però al mateix temps vam riure com “malparits”.
Una vegada ben molls i acabat el pont, el dubte era si continuar fent la ferrada (més molls ja era impossible estar) o tornar al cotxe i deixar-ho per un altre dia (amb klemen inclós), i un parell de relliscades van confirmar el segon dubte, valia més deixar-ho per un altre dia.
La baixada la vam fer seguint la ferrada dels que “s’escaquejen” del pont que torna just al punt del començament del segon sector, i la pluja semblava no tenir treva.
Un llarg esprint , una baixada empinada i molta aigua és el que va marcar la tornada al cotxe on vam baixar pel camí de bosc que et deixava directament al pàrking. La baixada clarament va ser EL MILLOR DEL DIA, bruts de fang, molls, amb l’adrenalina pujada i amb un atac de sucre al cos ens vam tirar entre els arbustos i vam saltar marges com porcs senglars per fer-nos camí, ens vem endur alguna patacada.
Arribat al cotxe la feina va ser la de pujar a dins sense deixar rastre de brutícia i com que són tan “benparits” i sempre anem tan “ben equipats” no portavem roba de recanvi, solució: despullar-se, deixar la roba al maletero i pujar al cotxe amb calçotets fins arribar a casa. Sort que almenys no ens vem torbar els mossos...
En fí que estem esperant dia per a tornar a atacar de nou la ferrata.
de moment aixó, més endavant ús penjarem el video d'una caiguda baixant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada